L’AUXILIAR COM A RESPOSTA: DOS AND DON’TS (I WILLS AND WON’TS)

Al títol del relat que va inspirar la pel·lícula Blade Runner, l’escriptor Philip K. Dick ens plantejava la pregunta Els androides somien xais elèctrics?. A tal dubte, lamentablement, el vostre amic del nord no podrà respondre-hi. Tanmateix, sí que puc confirmar que, com a bon filòleg —en potència, almenys—, a vegades somio trobar-me amb en Pau Vidal. No tant per debatre temes profunds, és clar, com sí per aprofitar el nostre temps junts per demanar-li ajuda amb els mots encreuats, ja que em costen força. O perquè m’ensenyés tots els insults propis de l’infinit lèxic del català en l’àmbit de la mala hòstia, que deu haver-n’hi molts, la qual cosa em seria de gran ajuda per expressar la meva ràbia a l’hora de barallar-me amb els propis crucigrames.

No obstant aquest somni, el molt honorable Pau possiblement em proferirà algun d’aquests insults avui, ja que la meva intenció és portar-li la contrària. O, millor dit, fer-li una petita correcció. Fa poc, en un molt bon article publicat a VilaWeb, ell va invocar l’anglès per dilucidar un mal ús del verb fer en català, amb aquestes paraules sàvies:

Per què hi surt fer-ho, doncs? Es tracta d’un calc de to do, verb que en anglès té molt més rendiment que a les llengües llatines; segur que us heu fet tips de sentir o llegir diàlegs en pel·lícules americanes com ara aquest: “—Vés amb compte, —Ho faré”, que en català no diem d’aquesta manera. Nosaltres generalment el que fem és repetir el verb principal: “—Pensaràs a dir-li a ta germana allò del dissabte?, —Sí, no pateixis, hi pensaré”. De fet, sempre que vegeu un “Ho faré” o similar en una obra traduïda, té un 99% de possibilitats de ser una mala adaptació de I’ll do.

A trets generals, hi estic d’acord, però em veig obligat a fer-ne una esmena de la part final. Com a resposta, I’ll do no es faria servir en cap cas en anglès. Si prenem un dels exemples que hi posa, amb pensar com a verb principal, la conversa s’esdevindria així:

—Will you remember to tell your sister about Saturday?

—Yeah, don’t worry, I will.

Vet aquí que la paraula repetida és will, i no pas do. Per què? Perquè, en anglès, fem eco del verb auxiliar d’acord amb el temps, el mode, i la forma del verb principal. Tot i que és cert que sovint el verb auxiliar és do, no ho és sempre. Si canviem el temps al perfet d’indicatiu, per exemple, la conversa queda així:

—Have you remembered to tell your sister about Saturday?

—Yeah, don’t worry, I have.

Fotografia de Pedro Figueiredo per il·lustrar la secció del blog

Fotografia de Pedro Figueiredo

 

A fi de no ser injust, cal reconèixer que alguns angloparlants hi dirien ‘’I will do’’, i ‘’I have done’’, respectivament. Això sí, sense escurçar més la cosa, i sempre emprant la forma completa del verb auxiliar: will en comptes de ‘ll, i have en comptes de ‘ve.

Més comú, però, i sobretot en els dialectes d’Escòcia, Irlanda i Gal·les, seria suprimir l’afirmació “Yeah“ (), mantenint només el pronom i el verb auxiliar:

—Will you remember to tell your sister about Saturday?

—Don’t worry, I will.

Aquest gir es deu al fet que els idiomes celtes originaris d’aquestes terres —que encara hi perviuen, tot i trobar-se minoritzats— no compten amb paraules equivalents a /no i, per expressar afirmació o negació, els seus parlants es veuen obligats a repetir el verb. Això s’ha convertit en l’herència celta més visible de l’anglès contemporani, i fins i tot es consideraria de mala educació contestar una pregunta amb un eixut /no, a seques, si s’hi pogués fer servir l’auxiliar.

Doncs bé, fins aquí l’estiradeta d’orelles. Malgrat creure que no ha estat gens dura, espero que serveixi a d’altres que es plantegin de ficar-se en el terreny del vostre amic del nord… que parlin amb mi abans! De tal manera, si volguessin contestar en afirmatiu a la pregunta de Philip K. Dick, ja sabrien deixar-hi anar un “They do!“.