I EL PREMI DE LLENGUATGE INCLUSIU ÉS PER A…
Sí, és cert: ha tornat el vostre amic del nord! Una sèrie d’assumptes d’alta importància –els tres partits que disputava la selecció masculina de futbol escocesa a l’Eurocopa, abans de quedar-se’n eliminada– em va allunyar de la meva comesa, i del meu compromís amb vosaltres, el públic més fidel d’aquests temps que corren. Tot i lamentar haver-vos abandonat a la intempèrie lingüística, confio que els consells que us havia proporcionat prèviament hagin ajudat a superar-ho. Portem unes quantes entrades ja, les quals segurament no han estat fetes endebades.
Mentre encara em llepava les ferides emocionals derivades del jogo bonito, va sorgir la notícia que al Festival de Cine de Sant Sebastià d’enguany no hi haurà premis de “millor actor” o “millor actriu”, sinó una única categoria de “millor interpretació”.
L’article enllaçat a dalt, d’ElDiario.es, connecta el debat a l’Estat espanyol amb un altre homologable als Estats Units, el qual fa temps que va sorgir al món anglòfon. A trets generals, mentre que s’argumenta des d’una posició hispanòfona que suprimir «actriu» a favor d’«intèrpret» invisibilitza les dones, des d’una postura anglòfona –la de les autores del citat article de la revista Fortune– sí que es defensa aplegar-ho tot dins un mateix terme, en aquest cas, «actor».
De fet, aquest tractament “neutre” ja és habitual a la premsa anglòfona, i hi ha millers d’articles que ho constaten. Com a exemple, aquest podria ser d’interès, en tant que fa servir el terme «actor» per referir-se tant a actors –identificats com a homes– com a actrius, identificades com a dones. Consegüentment, seria impossible endevinar-ne el gènere, si no fos per la inclusió a l’article dels pronoms «he» and «she».
Potser aquí hi ha una mena de trampa, en el sentit que l’anglès, a diferència del castellà i el català, no permet –tretes algunes contades excepcions– l’omissió del subjecte gramatical. És a dir, l’anglès té l’avantatge, diguem-ne, de poder neutralitzar aquells mots binaris que tenen cert caràcter no inclusiu, sense invisibilitzar una part de l’equació. Aleshores, per molt que d’una «actriu», se’n digués «actor», en principi sabríem que aquesta persona s’identifica com a dona pel pronom que se li atorga.
Ara bé, una altra trampa en la qual no hauríem de caure és la d’anar categoritzant les persones exclusivament d’acord amb el binomi de home/dona. Aquí l’anglès té una eina històrica, que antecedeix almenys 600 anys el debat contemporani sobre el llenguatge inclusiu: l’ús del plural «they» (ells/elles) per referir-se a la tercera persona singular. Com recull aquesta entrada de l’Oxford English Dictionary, fa segles que se’n dona aquest ús en l’anglès quotidià, fins i tot en registres formals, enfront d’una oposició ben bé anecdòtica. Seria raríssim trobar referència a una de les terceres persones indeterminades –«someone», «anyone», «everyone» i «noone»– que no vingués lligada al «they» singular, i igualment en el cas de parlar d’algú no present a la conversa. Posem-ne un exemple:
I got a phone call from my manager at midday. They told me to come in on Monday to cover the morning shift.
He rebut una trucada del meu coordinador al migdia. M’ha dit que hi vagi el dilluns per a cobrir el torn del matí.
Aquí algú parla del seu «manager» sense que aquest hi sigui, per tant, no desentona el fer servir «they». Aquest ús no es pas reivindicatiu, com podrien ser «elle» en castellà o «elli» en català, sinó més freqüent que la pluja, a la meva terra.
Tot això no va per conferir a l’anglès el guardó especial de llengua inclusiva, per sobre de les altres. L’ús del «they» en l’anglès encara es troba en procés d’evolució. Totes les llengües –com a eines comunicatives–, necessiten ser afilades constantment; altrament, quedarien romes. I ser conscient d’això sí que és digne d’un gran premi.
Acabes de llegir I EL PREMI DE LLENGUATGE INCLUSIU ÉS PER A...
Si vols seguir llegint el nostre amic del nord: