TRACTANT-NOS BÉ: ALGUNS MISTERIS DE LA SEGONA PERSONA EN L’ANGLÈS
Salutacions des del nord, amics i amigues! S’apropen dates festives i el vostre amic es troba novament a la seva terra, mirant els núvols des de la finestra… per evitar mirar les notícies, que últimament no fan gaire goig.
No som poques les persones que viatgem en aquesta època, i moltes tenim l’obligació de passar per aquelles instal·lacions a la vegada tan estèrils com esgarrifadores que s’acostumen a anomenar «aeroport». Una mena de purgatori en el qual escassegen les opcions d’entreteniment; tret que ens posem a aixecar el colze o comprar souvenirs, poca cosa hi trobarem per distreure’ns.
Però sempre ens queda fer una ullada al nostre voltant, a veure si albirem, entre les tanques, controls i interminables caixes de tabac i perfums, quelcom capaç de captivar-nos. Poc sovint passarà, però la Neus Nogué Serrano ha tingut aquesta sort. Avisa des del seu twitter d’un descobriment lingüístic si més no curiós, fet en un aeroport sense nom a Londres (probablement Heathrow). A continuació, una foto:
Endevinalla ben intencionada, o cagada gramatical? Trobat al tren-llançadora d’un aeroport a Londres. Imatge: Neus Nogué Serrano (Twitter)
Per a qui estigui dubtant de les seves capacitats de comprensió davant aquesta rara avis, l’enhorabona: n’ets una més! No queda clar, però sembla que diu això:
renta les seves mans regularment, per a la teva seguretat.
Una confusió molt més probable en un idioma com ara el català que no pas en l’anglès, ja que els pronoms possessius de la tercera persona gramatical del català també es fan servir en el tractament formal de la segona persona (vostè). És possible que algun amic del sud estigui treballant furtivament al Regne Unit, dispensant consells mitjanament útils però endimoniadament mal escrits?
Més enllà de buscar-hi algun sentit, el missatge ens convida –almenys en el meu cap– a reflexionar sobre la segona persona en la gramàtica anglesa. Sovint es diu que existeix només una segona persona, «you», independentment del tractament i del nombre. Si ens limitéssim a l’anglès formal i universal, aquesta afirmació seria correcta. Això no obstant, aquí no ens conformem amb engarjolar els coneixements d’aquesta manera! Perquè la veritat és que l’anglès en la seva plenitud posseeix una rica complexitat de formes d’adreçar-nos a les altres.
Primer, el tractament. La prevalença de «you» respon a un procés històric contrari a aquell que han anat patint el vostè i el vós del català, i l’usted del castellà, des de la segona meitat del segle XX. Aquí, el tractament cada cop més desafavorit és el cortès/reverencial, en pro del tu; en l’anglès, ha ocorregut a la inversa. Existia el pronom «thou» per a tractaments informals, i segueix aferrant-se a la vida en frases fetes –per exemple, «holier-than-thou» (més papista que el papa)– i de forma més generalitzada en els dialectes del nord d’Anglaterra.
De fet, hi ha un debat sobre si el «thou» –sovint escrit com a «tha»– ha arribat a desplaçar el «you» en aquests territoris, o si encara hi cohabiten els dos, seguint el binomi informal-formal. Per al públic més atrevit, recomano aquest vídeo d’un xaval de Yorkshire explicant-ne les regles d’ús mitjançant una rima.
Després, el nombre. La segona persona del plural queda suprimida dels llibres de text, però pul·lula en l’anglès informal arreu del món. En ciutats com Glasgow, Liverpool, Nova York i Filadèlfia, és molt comú sentir «yous[e]». També a Irlanda, país que, si considerem la història migratòria de les ciutats citades, probablement representa el punt de partida d’aquest pronom.
Abunden altres variacions segons el país o regió. Als estats del sud dels EUA prima «y’all», que sembla estar bandejant «you guys», la forma preferida als estats del nord. A la zona dels Apalatxes, està molt arrelada la forma «yinz», una contracció de «you ones» que, a la vegada, deu haver evolucionat de la forma escocesa «ye anes» (literalment, uns tus). Heus aquí un enllaç a un article interessant que subratlla la importància de construir una segona persona plural, a més de plantejar la idea que aquest treball s’ha dut a terme arran del contacte entre persones amb veus marginals –escoceses, irlandeses, caribenyes, africanes– als estats del sud dels EUA.
L’autor de l’article també al·ludeix al pronom «ye», la forma plural en l’anglès antic, dient que ja només perviu a Irlanda. És cert, a Irlanda té una acceptació plena, però se’n fa un ús més enllà de les fronteres de l’Illa Maragda. La trobarem a Escòcia –on, en l’escocès, «ye» és la forma plana, i «you», l’emfàtica– i també s’utilitza al nord d’Anglaterra, com bé copsa
«Heath’s Lament», dels mítics Angelic Upstarts (DEP Mensi):
Aquest poema de poc més d’un minut és una joia per a qui vol aprendre com es parla l’anglès realment al Regne Unit, en aquest cas, al nord-est d’Anglaterra. Pregant al seu amic no fer l’esquirol durant una vaga, el narrador crida:
Gan hyem, Joey! Divvent cross the line.
Gan hyem, Joey! Or ye’ll be nae friend o mine.
Ves-te’n a casa, Joey! No creuis el piquet.
Ves-te’n a casa, Joey! O no seràs mai més amic meu.
Paraules fortes, ben dites. Un bon amic sempre aconsella, fins i tot en les situacions més dràstiques. I esperem que finalment en Joey no traís el seu company… no com ens han traït a nosaltres quan ens han dit que en l’anglès només hi ha una segona persona!
Acabes de llegir TRACTANT-NOS BÉ: ALGUNS MISTERIS DE LA SEGONA PERSONA EN L’ANGLÈS.
Si vols seguir llegint el nostre amic del nord:
Article anterior Article següent