Què passa quan es crea una nova denominació? Que, d’alguna manera, tots els elements que s’hi aixopluguen hi guanyen en homogeneïtat. De vegades es tracta d’un nom que es popularitza en un moment determinat, i sense gairebé adonar-nos-en, corre com la pólvora, travessa els engranatges del boca-orella, i es filtra entre el nostre vocabulari sense ni tan sols ser conscients de la seva procedència. És el cas de l’acrònim “mena”, referent a “menors estrangers no acompanyats”, que ara és un dels neologismes proposats per l’Observatori de la Neologia i l’Institut d’Estudis Catalans com a “neologisme de l’any”.
Estimem la llengua, i volem que aquesta tingui eines per descriure la realitat. A més, ens agrada que hi hagi iniciatives com “el neologisme de l’any”, que permet que la població opini sobre les solucions lèxiques que es van incorporant al nostre diccionari. L’any passat aquesta iniciativa va aconseguir que 5000 persones d’involucressin en la tria del neologisme de 2018, que finalment va ser el terme “sororitat”. Ara bé, cal anar en compte amb les propostes que seleccionem en aquest primer cribatge. Sense menysprear la labor que duu a terme l’Observatori de la Neologia, que és molta i molt necessària, volem expressar que creiem necessari no legitimar denominacions que contribueixin a agrupar sota un mateix paraigua un grup de gent heterogeni, sobretot en casos en què hi ha relacions de poder en joc, ja que aquest fet aplana el terreny de les generalitzacions i els estigmes.
Per Goffman, “estigma” era un tall, una cremada, en definitiva, una marca que assenyalava un tret distintiu d’un grup de gent (per exemple, les esclaves o criminals a l’Antiga Grècia) per indicar que hom se n’havia d’allunyar o havia d’evitar. Estampar la paraula “mena” al front de totes les persones migrants menors que viuen soles podria exercir un paper similar. De debò els volem assignar aquesta etiqueta eclipsant la diversitat i complexitat d’històries que caracteritzen cadascuna de les seves vides? Realment ens aporta alguna cosa, més enllà d’alimentar la idea de “l’altre”? I més, després de tot el desprestigi que els mitjans de comunicació s’han dedicat a atorgar-los; en efecte, s’ha tendit a associar la paraula “MENA” a la violència, la delinqüència, el consum de drogues… Enguany no han mancat portades que contribuissin a reforçar aquest estigma mitjançant titulars cridaners i fotografies captades d’esquitllentes amb cares pixelades de persones que l’únic que tenen en comú és la seva vulnerabilitat. Creiem, però, que potser les persones a qui apel·la aquest substantiu —potencialment— nou hi tenen alguna cosa a dir.
Es dirà que una cosa és l’entrada al diccionari, i l’altra, l’ús que se’n fa. Evidentment. Tanmateix, creiem innecessari premiar un substantiu que no té altra utilitat que la de reproduir els mecanismes que oprimeixen un col·lectiu en risc d’exclusió social. El que sí que creiem necessari és que la seva veu sigui escoltada més que la nostra. La veu de tots aquells individus que, tot i tenir característiques diverses, algú ha decidit agrupar sota una mateixa “marca”; de totes aquelles persones i col·lectius que ja porten un temps procurant trencar l’estigma de les persones menors estrangeres no acompanyades.
